MONTANYA DE MONTSERRAT

Massis

Pertany a la serralada prelitoral catalana, encara que els seus materials i constitució formen part de la depressió del riu Ebre, ja que no és més que un dipòsit d'al·luvions fluvials dipositades per antics rius procedents del massís català i que desembocaven al mar eocénico predecessor de l'esmentada depressió. L'erosió diferencial ha respectat els materials més gruixuts i arrasat els més fins, deixant exempt l'actual massís que s'eleva fins a 1.224 metres. L'acció de l'aigua ha donat lloc a les espectaculars formes en 'orgue montserratinas' que confereixen al massís un aspecte molt peculiar com serrat o tallat a serra

Monestir

Benedictí, fundat en 1027 per l'abat Oliba en el pendent meridional del massís a 721 metres d'altitud. La primitiva església d'estil romànic de la que es conserva només el portal, va ser ampliada i va restaurada el 1537 dins de l'estil gòtic. Del claustre gòtic, construït el 1460 pels arquitectes Jaime Alonso i Pedro Basset, subsisteix sola una ala. L'actual església data de la segona meitat del segle XVI i consta d'una sola nau amb dotze capelles laterals. Es venera una imatge romànica (segle XII) de la Verge amb el nen Jesús, de faç fosca i tallada en fusta. És la patrona de Catalunya i donat el seu color, la verge ha rebut per part del poble català l'afectuós sobrenom de la Moreneta. Notable centre cultural i de formació litúrgica, el monestir posseeix un museu amb obres de Caravaggio, Berruguete i van Dyck, entre d'altres, i una important biblioteca i impremta que ja hi havia en els segles XV i XVI. La vida musical del monestir ha tingut tradició i gran qualitat al llarg dels segles. El monestir va ser destruït per les tropes franceses el 1811, desapareixent llavors nombrosos còdexs i impresos. L'arxiu conserva manuscrits musicals a partir del segle XI, en notació catalana, aquitana i alemanya. Durant la dictadura del general Franco va ser refugi del sentiment nacionalista català, produint-se greus enfrontaments entre la comunitat eclesiàstica i les autoritats franquistes, que van culminar amb el desterrament de l'abat Escarré

 

 

MONTAÑA DE MONTSERRAT

Macizo

Pertenece a la cordillera prelitoral catalana, aunque sus materiales y constitución forman parte de la depresión del río Ebro, ya que no es más que un depósito de aluviones fluviales depositados por antiguos ríos procedentes del macizo catalán y que desembocaban en el mar eocénico predecesor de la citada depresión. La erosión diferencial ha respetado los materiales más gruesos y arrasado los más finos, dejando exento el actual macizo que se eleva hasta 1.224 metros. La acción del agua ha dado lugar a las espectaculares formas en 'órgano montserratinas', que confieren al macizo un aspecto muy peculiar como serrado o cortado a sierra

Monasterio

Benedictino, fundado en 1027 por el abad Oliba en la ladera meridional del macizo a 721 metros de altitud. La primitiva iglesia de estilo románico de la que se conserva solo el portal, fue ampliada y restaurada en 1537 dentro del estilo gótico. Del claustro gótico, construido en 1460 por los arquitectos Jaime Alonso y Pedro Basset, subsiste solo un ala. La actual iglesia data de la segunda mitad del siglo XVI y consta de una sola nave con doce capillas laterales. Se venera una imagen románica (siglo XII) de la Virgen con el niño Jesús, de faz oscura y tallada en madera. Es la patrona de Cataluña y dado su color, la virgen ha recibido por parte del pueblo catalán el cariñoso sobrenombre de la Moreneta. Notable centro cultural y de formación litúrgica, el monasterio posee un museo con obras de Caravaggio, Berruguete y van Dyck, entre otros, y una importante biblioteca e imprenta que ya existía en los siglos XV y XVI. La vida musical del monasterio ha tenido tradición y gran calidad a lo largo de los siglos. El monestir va ser destruït per les tropes franceses el 1811, desapareciendo entonces nomerosos códices e impresos. El archivo conserva manuscritos musicales a partir del siglo XI, en notación catalana, aquitana y alemana. Durante la dictadura del general Franco fue refugio del sentimiento nacionalista catalán, produciéndose graves enfrentamientos entre la comunidad eclesiástica y las autoridades franquistas, que culminaron con el destierro del abad Escarré