HISTÒRIA DE BARCELONA

Encara que hi ha diverses llegendes sobre la fundació de Barcelona, estrictament parlant la ciutat va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C.

Els primers testimonis de població humana al territori que avui en dia la configura es remunten a uns 4000 anys enrere, a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. existeixen relats que esmenten l'existència de poblats de tribus laietanes (ibers). En aquesta època també sembla haver existit una colònia grega (Kallipolis), encara que els historiadors no es posen d'acord quan el seu emplaçament exacte. Durant la Segona Guerra Púnica va ser ocupada momentàniament pels cartaginesos encara que aviat es van assentar els romans.

Els romans van fundar la ciutat sobre un assentament ibèric anterior (Barke-no), denominant-la Iulia Augusta Paterna Favencia Barcino, establerta al voltant del mons Taber, a l'actual plaça de Sant Jaume, que des de llavors i fins als nostres dies ha estat sempre el centre polític de la ciutat. El segle II va ser emmurallada i va tenir una època de gran prosperitat si bé la capital de la província romana i principal ciutat va ser Tarraco, l'actual Tarragona.

L'any 415 Barcelona va ser conquerida per Ataulfo establint en ella la capital del regne visigot, que aviat va ser traslladada a Toledo. La llegenda diu que els visigots van denominar Gothland (Terra de Déu) a l'actual territori català, que després els corrents romàntics del segle XIX van entroncar amb la llegenda del Sant Greal.

En 717-718 Barcelona va ser conquerida pel visir al-Hurr donant origen a un període de gairebé un segle de dominació musulmana que va concloure l'any 801 en ser presa la ciutat per Ludovico Pío al comandament d'un exèrcit franc a les ordres de l'emperador Carlomagno, que la va establir com a plaça forta del flanc sud del seu imperi, al qual va denominar Marca Hispànica (frontera d'Hispania) i que comprenia territoris de l'actual Languedoc (l'antiga Galia visigoda) i del nord de Catalunya, arribant fins a la desembocadura del riu Llobregat i nomenant comtes per governar-la.

En el concili de Troyes (878) el rei franc Luís el Tartamut va investir el fill del marquès Guifré I el Pelós (conegut també com Jofre i Wifredo) com a comte de Barcelona, Girona i Besalú, iniciant-se la dinastia comtal de Barcelona, al principi dependent dels reis francs.

La incursió musulmana d'al-Manzur (985) amb la destrucció i ocupació momentània de Barcelona en temps del comte Borrell II, va significar la independència dels francs, en no haver deixat aquests l'ajuda militar necessària, trencant-se així els vincles de vassallatge.

El març de l'any 988 Borrell II va consumar la independència en intitular-se duc ibèric i marquès per la gràcia de Déu. La recuperació de Barcelona va ser molt ràpida i l'any 1010 va tornar el cop rebut atacant i saquejant Còrdova, la major ciutat de l'Espanya musulmana, obtenint un abundant botí.

En els dos segles següents, els diferents comtats catalans independents es van anar unint sota la capitalitat de Barcelona, a causa d'una política d'aliances i enllaços matrimonials que van incloure gran part del sud de França (des del Bearn fins a la Provença), mentre es van estendre els territoris a costa dels musulmans. A partir d'aquest moment és gairebé impossible deslligar la història de Barcelona de la de Catalunya, ja que ambdues han estat una de sola fins als nostres dies.

En 1137 el comte Ramón Berenguer IV es va casar amb la filla del rei d'Aragó, ja que aquest volia protegir el seu regne de les apetències castellanes, confederant-se ambdós territoris amb un sol cap d'estat, en qui els seus successors tindrien alhora el títol de rei d'Aragó i el de comte de Barcelona, amb capitalitat habitual en aquesta ciutat i denominació de Corona d'Aragó.

A Catalunya els poders del rei-comte eren els propis d'una monarquia parlamentària i el govern l'exercia el Consell de Cent. Al llarg del segle XII Barcelona es va enriquir gràcies al debilitament dels regnes taifas musulmans, que li havien de pagar tributs, i a una creixent flota naval creada per al comerç.

La derrota en la batalla de Muret (1213) va acabar amb el projecte de crear un gran estat transpirinaico que inclogués també l'Occitània. Això va fer reorientar la política expansiva de la ciutat cap al sud a l'l'est, i que es va prolongar al llarg dels segles XII en XV convertint a Barcelona en la primera potència marítima de la Mediterrània, després de les conquestes de les illes Balears (1228), els regnes de València (1232) i Sicilia (1282), els ducats d'Atenes i Neopatria (1311), l'illa de Sardenya (1323) i el regne de Nàpols (1421), així com l'establiment de consolats comercials en les principals ciutats marítimes d'Europa, nord de l'Àfrica i Àsia Menor.

Aquest període florent va acabar amb un altre de gran decadència, a causa de greus crisis demogràfiques (fams i successives epidèmies causades per la pesta negra), que van deixar delmada la població. Posteriorment van ser les guerres civils, l'establiment de la cort a Nàpols, la guerra provocada per la revolució agrària (Guerra dels Remenses) i per rematar-lo, la caiguda de Constantinopla a les mans de l'imperi otomà, que va tancar tota possibilitat de comerciar amb orient des de la Mediterrània, tornant un mar insegur pels freqüents atacs de la pirateria sarraïna.

El descobriment d'Amèrica el 1492 no va ajudar en res la recuperació, ja que la unió dinàstica de Castella i Aragó (1497) duta a terme amb els Reis Catòlics no va significar la unió dels seus regnes, pel qual fins a 1778 (gairebé tres segles després del seu descobriment) no es va permetre als ports dels estats de la Corona d'Aragó comerciar amb les colònies americanes, ja que era un dret exclusiu de la Corona de Castella.

La decadència, amb breus períodes de certa recuperació de la ciutat, es va prolongar fins i tot entrat el segle XVIII. Al mig, va haver de sofrir la Guerra dels Segadors (1640-1652) en un primer intent de Castella de sotmetre a Catalunya, en la que Barcelona va ser finalment presa però va aconseguir conservar la seva autonomia, encara que va representar el desmembrament de Catalunya passant la part nord a domini francès, situació que perdura fins als nostres dies.

La Guerra de Successió (1705-1714) va acabar amb la conquesta de Barcelona per les tropes castellà-franceses, amb la pèrdua de les llibertats i l'autonomia política, el tancament de la universitat, la submissió als reis de Castella i la prohibició de l'ús de l'idioma català en l'ensenyament i els documents públics. També el regne de Mallorca va passar a dependre directament de Madrid i es van perdre Menorca i les possessions italianes de Sicilia, Sardenya i Nàpols.

A partir de 1725 Barcelona va començar a recuperar-se i dels 37.000 habitants existents després de la conquesta espanyola de 1714, el 1791 ja comptava amb 125.000. Amb l'augment demogràfic, va florir el comerç i la indústria (el 1805 la indústria tèxtil de la ciutat comptava amb 10.000 treballadors), començant a conformar-se la ciutat moderna amb la construcció del barri de la Barceloneta, urbanització de les Rambles, creació de les acadèmies de les Bones Lletres i la de Ciències i Arts, construcció dels palaus de la Virreina i Moja, restabliment de la Universitat, etc.

La pèrdua de les colònies americanes va sumir momentàniament a la ciutat en una nova crisi, degut al tancament d'uns mercats amb què comerciar.

Amb la divisió provincial de 1832 Barcelona es va convertir en capital de província. El 1836 va ser proclamada la llibertat d'indústria i es van establir les bases de la revolució industrial. De 115.000 habitants el 1802 va passar a 250.000 el 1877, desenvolupant-se la indústria cotonera, llanera i metal·lúrgica, multiplicant-se les entitats de crèdit.

Tanmateix, el segle XIX no va ser en absolut un període plàcid, produint-se nombroses revoltes i alçaments: el bombardeig de Barcelona pel general Espartero (1842), primera vaga general (1854), la insurrecció d'obrers i progressistes, la repressió d'O'Donnell (1856) que va causar 500 morts entre la població, l'estat de setge el 1868, la vaga general i l'enfrontament amb l'exercito el 1874 després del cop d'estat del general Pavía, etc., etc. També cal destacar l'inici dels grans moviments migratoris, primer procedents del sud de França (Languedoc).

El segle XIX dos fets principals van marcar el futur de la ciutat. El 1854 es va autoritzar la demolició de les muralles que impedien el desenvolupament urbanístic i el 1859 es va aprovar el pla de l'Eixample de Idelfons Cerdá (la característica quadrícula urbana de la ciutat). L'Exposició Universal de 1888 va representar el suport amb l'equiparació als països europeus desenvolupats i l'arribada d'una nova onada immigratòria, aquesta vegada procedent d'Espanya.

La indústria i el comerç va conformar una important burgesia, en tant que els moviments socials i migratoris van donar entrada a tots els corrents ideològics de l'exterior, els quals van donar origen al moviment denominat Renaixença (Renaixement) en tots els ordres: literari, pictòric, arquitectònic, científic, polític, etc., amb constants xocs amb els successius governs conservadors de Madrid, tancats en si mateixos i enyorats del passat després de la pèrdua de les últimes colònies.

Les protestes per la tramesa de tropes al Marroc va desencadenar la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La repressió militar va portar al triomf electoral del catalanisme i en 1914 es constituïa la Mancomunitad de Catalunya, amb la qual cosa Barcelona recuperava la capitalitat del Principat de Catalunya. L'esclat de la Primera Guerra Mundial i l'aprovisionament a les potències bel·ligerants va enriquir més la burgesia, però el final de la contesa va originar una profunda crisi econòmica. El 1920 els enfrontaments socials van arribar a un punt àlgid, amb l'aparició del pistolerismo (guerra bruta entre la patronal i els anarquistes).

El 1923 el capità general Cosí de Rivera donava un cop d'estat i s'erigia en dictador. Malgrat la repressió, va ser un període pròsper per a la ciutat que va culminar amb l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i una nova gran onada immigratòria procedent del sud d'Espanya.

La caiguda de la dictadura va donar com a resultat un aclaparador triomf electoral d'Esquerra Republicana i la proclamació a Barcelona de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Per frenar-lo, el govern de Madrid es va veure obligat a restablir la Generalitat (l'òrgan secular de govern dissolt el 1714) i promulgar l'Estatut de Autonomía de 1932.

La rebel·lió militar de 1936 i la següent Guerra Civil va implicar una de les èpoques mes lúgubres de la ciutat, que va sofrir grans bombardeigs per mar i aire, milers de morts i desenes de milers de persones van haver d'exiliar-se a l'estranger.

La dictadura del general Franco, que es va prolongar durant gairebé 40 anys, va significar la liquidació de tots els assoliments tant en l'aspecte cultural com en el polític. De nou va ser abolit l'autogovern i l'ús de la llengua pròpia que tan gran desenvolupament havia assolit enmig segle anterior, va ser prohibit i perseguit.

Econòmicament va haver de transcórrer tota una generació abans de recuperar-se el mateix nivell de vida existent abans de la guerra. Tanmateix, a començaments dels 60 es va iniciar un espectacular desenvolupament econòmic, que junt amb una altra onada immigratòria interna, va crear grans deficiències estructurals.

El 1957 a la ciutat ja faltaven 62.000 habitatges. La permissivitat per solucionar-lo, va portar amb si l'urbanisme salvatge, on encara avui en dia certs barris són com ghetos per als immigrants. Això també va provocar grans manques a la xarxa viària a causa del creixement expansiu del parc de vehicles.

El corrent immigratori es va detenir amb motiu de la crisi mundial de 1973, encara que al llarg dels anys 90 es va iniciar una altra, aquesta vegada procedent de l'exterior, però molt especialment de països africans i de l'Amèrica Llatina.

Amb la mort del dictador general Franco, es va restablir la democràcia i la Generalitat, recuperant Barcelona la capitalitat de Catalunya. Aquesta època va representar un gran creixement en infraestructures, que va culminar amb els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. La gran promoció aconseguida amb aquest esdeveniment va implicar el que avui sigui una de les primeres ciutats europees com a destí turística, aconseguit no sol per la seva gran riquesa arquitectònica (és una de les ciutats més belles i variades del continent), el gran nombre d'actes culturals i socials de tot tipus que se celebren, sinó també del seu entorn ja que està situada al mig de zones turístiques costaneres (amb més de 20 milions de visitants a l'any) i amb un creixent turisme interior de muntanya donada la proximitat dels Pirineus.

Tanmateix, l'especulació i la falta de terra urbà, el consegüent encariment de l'habitatge i el trasllat de les indústries a les poblacions properes, ha portat a la paradoxa que, malgrat la gran puixança actual (són una de les ciutats més dinàmiques de la Unió Europea), la població no deixa de disminuir (1.750.000 habitants el 1970 davant 1.640.000 el 1991 i 1.510.000 el 1966), establint-se a les ciutats veïnes del cinturó metropolità, on no solament l'habitatge és més barat, sinó que ofereixen millors condicions mediambientals. El cinturó de poblacions en un radi de 20 Km al voltant de Barcelona agrupa més habitants que la pròpia capital.

L'haver estat al llarg de la història un lloc de pas i mestissatge entre pobles de molt diverses cultures, el seu caràcter de ciutat tolerant i oberta a les idees innovadores, li ha conferit un segell especial que potenciat per l'esperit emprenedor dels catalans, la distingeix de moltes altres ciutats.

EVOLUCIÓ  DEMOGRÀFICA

Des de 1730 s'observa un lent i continu creixement demogràfic a causa de la industrialització. Aquest augment és molt brusc a partir de l'Exposició Universal de 1888 degut a l'inici dels grans moviments immigratoris que es prolongarien al llarg de tot el segle XX.

Tanmateix, amb la crisi industrial de 1973 el nombre d'habitants va sofrir una clara recessió, malgrat la posterior recuperació econòmica, el que indica que el descens demogràfic obeeix a causes més complexes, ja que les persones que han abandonat la capital no se n'han anat a altres regions, sinó que s'han assentat en l'àrea metropolitana. No obstant això, s'aprecia de nou un increment de població a partir del 2000, potenciat per diversos factors entre els quals destaquen els nous moviments immigratoris i el gran interès turístic que desperta la ciutat.

 

 

 

HISTORIA DE BARCELONA

Aunque existen varias leyendas sobre la fundación de Barcelona, estrictamente hablando la ciudad fue fundada por los romanos a finales del siglo I a.C.

Los primeros testimonios de población humana en el territorio que hoy en día la configura se remontan a unos 4000 años atrás, a finales del neolítico (2000 a 1500 a.C.). De los siglos VII a VI a.C. existen relatos que citan la existencia de poblados de tribus layetanas (íberos). En esta época también parece haber existido una colonia griega (Kallipolis), aunque los historiadores no se ponen de acuerdo en cuanto su emplazamiento exacto. Durante la Segunda Guerra Púnica fue ocupada momentáneamente por los cartagineses aunque pronto se asentaron los romanos.

Los romanos fundaron la ciudad sobre un asentamiento ibérico anterior (Barke-no), denominándola Iulia Augusta Paterna Favencia Barcino, establecida alrededor del mons Taber, en la actual plaza de Sant Jaume, que desde entonces y hasta nuestros días ha sido siempre el centro político de la ciudad. En el siglo II fue amurallada y tuvo una época de gran prosperidad si bien la capital de la provincia romana y principal ciudad fue Tarraco, la actual Tarragona.

En el año 415 Barcelona fue conquistada por Ataulfo estableciendo en ella la capital del reino visigodo, que pronto fue trasladada a Toledo. La leyenda dice que los visigodos denominaron Gothland (Tierra de Dios) al actual territorio catalán, que luego las corrientes románticas del siglo XIX entroncaron con la leyenda del Santo Grial.

En 717-718 Barcelona fue conquistada por el visir al-Hurr dando origen a un periodo de casi un siglo de dominación musulmana que concluyó en el año 801 al ser tomada la ciudad por Ludovico Pío al mando de un ejército franco a las órdenes del emperador Carlomagno, que la estableció como plaza fuerte del flanco sur de su imperio, al que denominó Marca Hispánica (frontera de Hispania) y que comprendía territorios del actual Languedoc (la antigua Galia visigoda) y del norte de Cataluña, llegando hasta la desembocadura del río Llobregat y nombrando condes para gobernarla.

En el concilio de Troyes (878) el rey franco Luís el Tartamudo invistió al hijo del marqués Guifré I el Pelós (conocido también como Jofre y Wifredo) como conde de Barcelona, Girona y Besalú, iniciándose la dinastía condal de Barcelona, al principio dependiente de los reyes francos.

La incursión musulmana de al-Manzur (985) con la destrucción y ocupación momentánea de Barcelona en tiempos del conde Borrell II, significó la independencia de facto de los francos, al no haber prestado éstos la ayuda militar necesaria, quebrantándose así los vínculos de vasallaje.

En marzo del año 988 Borrell II consumó la independencia al intitularse duque ibérico y marqués por la gracia de Dios. La recuperación de Barcelona fue muy rápida y en el año 1010 devolvió el golpe recibido atacando y saqueando Córdoba, la mayor ciudad de la España musulmana, obteniendo un cuantioso botín.

En los dos siglos siguientes, los distintos condados catalanes independientes se fueron uniendo bajo la capitalidad de Barcelona, debido a una política de alianzas y enlaces matrimoniales que incluyeron gran parte del sur de Francia (desde el Bearn hasta la Provenza), al tiempo que se extendieron los territorios a costa de los musulmanes. A partir de este momento es casi imposible desligar la historia de Barcelona de la de Cataluña, pues ambas han sido una sola hasta nuestros días.

En 1137 el conde Ramón Berenguer IV se casó con la hija del rey de Aragón, ya que este quería proteger su reino de las apetencias castellanas, confederándose ambos territorios con un solo jefe de estado, en el que sus sucesores tendrían al mismo tiempo el título de rey de Aragón y el de conde de Barcelona, con capitalidad habitual en esta ciudad y denominación de Corona de Aragón.

En Cataluña los poderes del rey-conde eran los propios de una monarquía parlamentaria y el gobierno lo ejercía el Consell de Cent. A lo largo del siglo XII Barcelona se enriqueció gracias al debilitamiento de los reinos taifas musulmanes, que debían pagarle tributos, y a una creciente flota naval creada para el comercio. 

La derrota en la batalla de Muret (1213) terminó con el proyecto de crear un gran estado transpirinaico que abarcara también la Occitania. Esto hizo reorientar la política expansiva de la ciudad hacia el sur y el este, y que se prolongó a lo largo de los siglos XII al XV convirtiendo a Barcelona en la primera potencia marítima del Mediterráneo, tras las conquistas de las islas Baleares (1228), los reinos de Valencia (1232) y Sicilia (1282), los ducados de Atenas y Neopatria (1311), la isla de Cerdeña (1323) y el reino de Nápoles (1421), así como el establecimiento de consulados comerciales en las principales ciudades marítimas de Europa, norte de África y Asia Menor.

Este periodo floreciente acabó con otro de gran decadencia, debido a graves crisis demográficas (hambrunas y sucesivas epidemias causadas por la peste negra), que dejaron diezmada la población. Posteriormente fueron las guerras civiles, el establecimiento de la corte en Nápoles, la guerra provocada por la revolución agraria (Guerra de los Remenses) y para rematarlo, la caída de Constantinopla en manos del imperio otomano, que cerró toda posibilidad de comerciar con oriente desde el Mediterráneo, volviéndose un mar inseguro por los frecuentes ataques de la piratería sarracena.

El descubrimiento de América en 1492 no ayudó en nada a la recuperación, pues la unión dinástica de Castilla y Aragón (1497) llevada a cabo con los Reyes Católicos no significó la unión de sus reinos, por lo que hasta 1778 (casi tres siglos después de su descubrimiento) no se permitió a los puertos de los estados de la Corona de Aragón comerciar con las colonias americanas, pues era un derecho exclusivo de la Corona de Castilla.

La decadencia, con breves periodos de cierta recuperación de la ciudad, se prolongó hasta entrado el siglo XVIII. En medio, tuvo que sufrir la Guerra dels Segadors (1640-1652) en un primer intento de Castilla de someter a Cataluña, en la que Barcelona fue finalmente tomada pero logró conservar su autonomía, aunque representó el desmembramiento de Cataluña pasando la parte norte a dominio francés, situación que perdura hasta nuestros días.

La Guerra de Sucesión (1705-1714) terminó con la conquista de Barcelona por las tropas castellano-francesas, con la pérdida de las libertades y la autonomía política, el cierre de la universidad, el sometimiento a los reyes de Castilla y la prohibición del uso del idioma catalán en la enseñanza y los documentos públicos. También el reino de Mallorca pasó a depender directamente de Madrid y se perdieron Menorca y las posesiones italianas de Sicilia, Cerdeña y Nápoles.

A partir de 1725 Barcelona empezó a recuperarse y de los 37.000 habitantes existentes tras la conquista española de 1714, en 1791 ya contaba con 125.000. Con el aumento demográfico, floreció el comercio y la industria (en 1805 la industria textil de la ciudad contaba con 10.000 trabajadores), empezándose a conformar la ciudad moderna con la construcción del barrio de la Barceloneta, urbanización de las Ramblas, creación de las academias de las Buenas Letras y la de Ciencias y Artes, construcción de los palacios de la Virreina y Moja, restablecimiento de la Universidad, etc.

La pérdida de las colonias americanas sumió momentáneamente a la ciudad en una nueva crisis, debido al cierre de unos mercados con los que comerciar.

Con la división provincial de 1832 Barcelona se convirtió en capital de provincia. En 1836 fue proclamada la libertad de industria y se sentaron las bases de la revolución industrial. De 115.000 habitantes en 1802 pasó a 250.000 en 1877, desarrollándose la industria algodonera, lanera y metalúrgica, multiplicándose las entidades de crédito.

Sin embargo, el siglo XIX no fue en absoluto un periodo plácido, produciéndose numerosas revueltas y alzamientos: el bombardeo de Barcelona por el general Espartero (1842), primera huelga general (1854), la insurrección de obreros y progresistas, la represión de O'Donnell (1856) que causó 500 muertos entre la población, el estado de sitio en 1868, la huelga general y el enfrentamiento con el ejercito en 1874 tras el golpe de estado del general Pavía, etc., etc. También hay que destacar el inicio de los grandes movimientos migratorios, primero procedentes del sur de Francia (Languedoc).

En el siglo XIX dos hechos principales marcaron el futuro de la ciudad. En 1854 se autorizó el derribo de las murallas que impedían el desarrollo urbanístico y en 1859 se aprobó el plan del Eixample de Idelfons Cerdá (la característica cuadrícula urbana de la ciudad). La Exposición Universal de 1888 representó el espaldarazo con la equiparación a los países europeos desarrollados y la llegada de una nueva oleada inmigratoria, esta vez procedente de España.

La industria y el comercio conformó una importante burguesía, en tanto que los movimientos sociales y migratorios dieron entrada a todas las corrientes ideológicas del exterior, las cuales dieron origen al movimiento denominado Renaixença (Renacimiento) en todos los órdenes: literario, pictórico, arquitectónico, científico, político, etc., con constantes choques con los sucesivos gobiernos conservadores de Madrid, encerrados en si mismos y añorados del pasado tras la pérdida de las últimas colonias.

Las protestas por el envío de tropas a Marruecos desencadenó la Semana Trágica de Barcelona (1909). La represión militar llevó al triunfo electoral del catalanismo y en 1914 se constituía la Mancomunitad de Catalunya, con lo que Barcelona recuperaba la capitalidad del Principat de Catalunya. El estallido de la Primera Guerra Mundial y el aprovisionamiento a las potencias beligerantes enriqueció más a la burguesía, pero el fin de la contienda originó una profunda crisis económica. En 1920 los enfrentamientos sociales llegaron a un punto álgido, con la aparición del pistolerismo (guerra sucia entre la patronal y los anarquistas).

En 1923 el capitán general Primo de Rivera daba un golpe de estado y se erigía en dictador. A pesar de la represión, fue un periodo próspero para la ciudad que culminó con la Exposición Internacional de Barcelona de 1929 y una nueva gran oleada inmigratoria procedente del sur de España.

La caída de la dictadura dio como resultado un aplastante triunfo electoral de Esquerra Republicana y la proclamación en Barcelona del Estat Català dentro de la República Federal Española. Para frenarlo, el gobierno de Madrid se vio obligado a restablecer la Generalitat (el órgano secular de gobierno disuelto en 1714) y promulgar el Estatut de Autonomía de 1932.

La rebelión militar de 1936 y la siguiente Guerra Civil trajo consigo una de las épocas mas lúgubres de la ciudad, que sufrió grandes bombardeos por mar y aire, miles de muertos y decenas de miles de personas tuvieron que exiliarse en el extranjero.

La dictadura del general Franco, que se prolongó durante casi 40 años, significó la liquidación de todos los logros tanto en el aspecto cultural como en el político. De nuevo fue abolido el autogobierno y el uso de la lengua propia que tan gran desarrollo había alcanzado en el medio siglo anterior, fue prohibido y perseguido.

Económicamente tuvo que transcurrir toda una generación antes de recuperarse el mismo nivel de vida existente antes de la guerra. Sin embargo, a principios de los 60 se inició un espectacular desarrollo económico, que junto con otra oleada inmigratoria interna, creó grandes deficiencias estructurales.

En 1957 en la ciudad ya faltaban 62.000 viviendas. La permisividad para subsanarlo, llevó consigo el urbanismo salvaje, donde aún hoy en día ciertos barrios son como ghetos para los inmigrantes. Esto también provocó grandes carencias en la red vial debido al crecimiento expansivo del parque de vehículos.

La  corriente inmigratoria se detuvo con motivo de la crisis mundial de 1973, aunque a lo largo de los años 90 se inició otra, esta vez procedente del exterior, pero muy especialmente de países africanos y de la América Latina.

Con la muerte del dictador general Franco, se restableció la democracia y la Generalitat, recuperando Barcelona la capitalidad de Cataluña. Esta época representó un gran crecimiento en infraestructuras, que culminó con los Juegos Olímpicos de Barcelona de 1992. La gran promoción conseguida con este evento trajo consigo el que hoy sea una de las primeras ciudades europeas como destino turístico, conseguido no solo por su gran riqueza arquitectónica (es una de las ciudades más bellas y variadas del continente), el gran número de actos culturales y sociales de todo tipo que se celebran, sino también de su entorno ya que está situada en medio de zonas turísticas costeras (con más de 20 millones de visitantes al año) y con un creciente turismo interior de montaña dada la cercanía de los Pirineos.

Sin embargo, la especulación y la falta de suelo urbano, el consiguiente encarecimiento de la vivienda y el traslado de las industrias a las poblaciones cercanas, ha llevado a la paradoja de que, pese a la gran pujanza actual (es una de las ciudades más dinámicas de la Unión Europea), la población no cesa de disminuir (1.750.000 habitantes en 1970 frente a 1.640.000 en 1991 y 1.510.000 en 1966), afincándose en las ciudades vecinas del cinturón metropolitano, donde no sólo la vivienda es más barata, sino que ofrecen mejores condiciones medioambientales. El cinturón de poblaciones en un radio de 20 Km. alrededor de Barcelona agrupa más habitantes que la propia capital.

El haber sido a lo largo de la historia un lugar de paso y mestizaje entre pueblos de muy diversas culturas, su carácter de ciudad tolerante y abierta a las ideas innovadoras, le ha conferido un sello especial que potenciado por el espíritu emprendedor de los catalanes, la distingue de otras muchas ciudades.

EVOLUCIÓN  DEMOGRÁFICA

Desde 1730 se observa un lento y continuo crecimiento demográfico debido a la industrialización. Este aumento es muy brusco a partir de la Exposición Universal de 1888 debido al inicio de los grandes movimientos inmigratorios que se prolongarían a lo largo de todo el siglo XX.

Sin embargo, con la crisis industrial de 1973 el número de habitantes sufrió una clara recesión, pese a la posterior recuperación económica, lo que indica que el descenso demográfico obedece a causas más complejas, dado que las personas que han abandonado la capital no se han ido a otras regiones, sino que se han asentado en el área metropolitana. No obstante, se aprecia de nuevo un incremento de población a partir del 2000, potenciado por varios factores entre los que destacan los nuevos movimientos inmigratorios y el gran interés turístico que despierta la ciudad.